Quina serà l’evolució de l’opinió pública els propers anys? La presència de les xarxes socials com a baròmetre de la veritat sumat al el context mundial estressant, complex i incert dibuixen un escenari poc optimista.
Neil Postman va deixar escrit que la televisió no és el millor canal per informar. El periodista i pensador nord-americà atribuïa a les societats que es basen en la imatge unes característiques diferents de les societats que es basaven en la paraula escrita. Mentre que la paraula escrita exigeix un “contingut” i, per tant, una idea (sigui falsa o no) i de retruc que el lector, concentrat, sigui capaç d’establir un diàleg amb l’autor del text per refutar o no el que s’hi diu, la imatge i, en especial, l’estructura dels telenotícies (peces audiovisual d’un minut i mig, aproximadament) afavoreixen al coneixement superficial sobre el pseudoentorn del qual parlava Walter Lippmann i, especialment, l’entreteniment. Postman, doncs, assegurava que vivim en una societat permanentment entretinguda. Molts altres autors com Jean-François Lyotard, Jürgen Habermas o Manuel Castells han escrit de forma més o menys optimista respecte l’opinió pública i cap a on es pot dirigir. Sota el meu parer, la irrupció de l’ús de les xarxes socials a partir de l’any 2010 demana una relectura de tots els autors que s’han mencionat més amunt per comprendre quina serà l’evolució de l’opinió pública els propers anys.
És difícil posar en dubte que les xarxes socials són el nou gran mitjà de comunicació. Si bé és cert que la televisió segueix sent el principal mitjà informatiu, la ràdio continua sent un mitjà amb bona audiència i els diaris encara no han desaparegut, podem aventurar que les xarxes socials seran el principal mitjà de comunicació els propers anys. En primer lloc, perquè la seva irrupció i acceptació ha sigut rapidíssima: l’smartphone va ser presentat l’any 2007 i, pràcticament, l’any 2012 quasi gairebé tothom feia ús d’alguna xarxa social (la premsa, la ràdio o la televisió van trigar molts més anys a arribar a un percentatge tan elevat de la ciutadania). En segon lloc, perquè la gent que encara consumeix televisió, ràdio i premsa de forma habitual són persones grans, mentre que els joves gairebé ja no consumeixen mitjans tradicionals. Per tant, és qüestió de temps que les xarxes socials tinguin el monopoli de la comunicació. A més, podem observar que bona part del contingut que produeixen els canals tradicionals remeten a debats, polèmiques, vídeos i anècdotes que es produeixen a les xarxes socials. Cal puntualitzar aquí que la quantitat no és un valor que defineixi la preeminència d’un canal comunicatiu: mai abans a la història hi havia hagut tants llibres i premsa escrita com avui, però és evident que la paraula escrita no té el monopoli de la comunicació.
Al llarg de la història, cada societat s’ha caracteritzat per la manera que tenia de comunicar-se. Com ja hem vist amb Neil Postman no és el mateix viure en una societat orientada a la paraula escrita (premsa i llibres), que una societat orientada a la paraula escoltada (ràdio) que una altra on la imatge és la principal forma de comunicació (televisió). Cadascuna d’aquestes tecnologies informatives implica una sèrie de canvis a l’hora de pensar, de relacionar-se amb els altres, de comprendre l’entorn i, per tant, de formar-se una opinió sobre els assumptes públics. Postman deia, de forma encertada, que “el concepte de veritat està íntimament lligat als biaixos de la forma d’expressió. La veritat no és ni ha estat mai desadornada. Ha d’aparèixer sempre amb la roba apropiada o, si no, no serà acceptada, que és una manera de dir que la “veritat” és una forma de prejudici cultural. Cada cultura concep la veritat més autèntica expressada d’una determinada forma simbòlica que a una altra cultura li pot semblar irrellevant”. Podem, tranquil·lament, substituir la paraula cultura per societat i fer-nos la següent pregunta: què és allò que defineix a les xarxes socials? Quina forma pren la veritat a les xarxes socials? I què diu això de la nostra societat?
Des d’un punt de vista formal, les xarxes socials són eminentment visuals, premien les emocions, són immediates, permeten la comunicació multidireccional, els missatges són concisos (hi ha limitacions de caràcters i temps) i no tenen filtres. Per exemple, podem inferir que les xarxes socials no serveixen per fer grans reflexions: no és el mateix llegir un llibre sencer, que veure el vídeo d’una persona que en fa un resum de cinc minuts i no és el mateix llegir l’opinió d’un llibre amb 240 caràcters que llegir una ressenya del mateix llibre en una plana sencera d’una revista especialitzada. Molta gent, però, creu que realment s’informa amb una lectura ràpida de quatre tuits, havent vist tres tiktoks o havent consumit un parell de reels d’Instagram i, en conseqüència, confon conèixer què passa amb saber què passa. Per exemple, tots sabem que ara fa un any va començar la guerra d’Ucraïna, però no tots sabem s’ha desenvolupat, quines causes hi ha al darrere, què reivindiquen uns i altres, quin és el rerefons històric de la regió… ara bé la gran majoria de nosaltres som prou ingenus per assegurar que en tenim una opinió al respecte i, a més, l’expressem amb vehemència. No dic que en altres èpoques la gent no opinés a la babalà o que ho fes amb arguments poc sostenibles, però sí que ho feien després d’haver-se informat a través d’un canal que sí que els oferia allò essencial per opinar: uns fets.
A les xarxes socials no hi ha fets. Per cada fet que succeeix hi ha milions d’opinions i, per tant, els fets (la veritat inqüestionable), que és allò que fa de pal de paller a l’hora de pensar i que regula el debat, desapareixen, queden diluïts. Estem davant del canal de comunicació fet i dissenyat per una societat postmoderna, on tot és relatiu i la veritat, per tant, també és relativa; aquí resideix el gran canvi. No és d’estranyar que sigui l’eina de comunicació preferida dels grans populistes del segle XXI (Donald Trump, Jair Bolsonaro, Viktor Orban, Santiago Abascal…). Podríem dir, citant a Ulrich Beck, que tenint un estat cosmopolita molt evolucionat (interdependència, interacció i intercanvis d’abast mundial), la comprensió cosmopolita, encara massa tendre, no ha pogut resistir l’impacte del canal de comunicació més cosmopolita que hi ha hagut mai, les xarxes socials, i ha derivat en tot el contrari, un canal autoritari.
Però els individus estem indefensos davant la inèrcia de les xarxes socials? Doncs, d’una forma general, podríem afirmar que sí. Ja fa anys que l’educació (primària, secundària o universitària) aposta decididament pel saber utilitari en pro del progrés (siguin governs d’esquerres o de dretes) i, en canvi, el saber més formatiu (bildung) ha quedat relegat definitivament com un saber de segona categoria quan, de fet, hauria de ser el tipus de saber que ens hauria de permetre guiar la nostra ànima en un món on, justament, la incertesa i la relativitat, fan que sigui més necessari que mai. A més, si una cosa ha permès l’accés lliure i immediat a quantitats infinites d’informació gràcies a la tecnologia informàtica és la capacitat, en qualsevol moment, de formar-se en el saber utilitari. Aquesta incongruència posa de manifest que la gran majoria de persones està indefensa davant la inèrcia perniciosa de les xarxes socials.
Més enllà de l’estructura pròpia de les xarxes socials (que pot variar en funció de cadascuna, però que en línies generals sempre és igual), s’ha estudiat de forma extensa les dinàmiques que generen les mateixes xarxes. L’extrema facilitat d’expressar opinions d’acord amb la percepció d’un entorn irreal genera un estat d’ànim molt emocional que deriva inevitablement en la polarització. De fet, ni les ments més educades i formades poden, a vegades, resistir-se a caure en aquesta dinàmica. Podem inferir, doncs, que la resta de persones encara ho té molt més complicat per evitar formar-se aquesta concepció poc adaptativa de la realitat. Davant d’un entorn de cacofonia constant i polaritzat, la tendència és identificar un “ells” i un “nosaltres” (clàssic en el llenguatge populista) i crear una bombolla informativa en què només es reforcen les idees pròpies i en la qual, l’arribada d’idees dissidents només serveix per reforçar les idees pròpies, no per qüestionar-les. Així doncs, el laïcisme ideològic que propugnava Claudio Magris per al debat públic a Occident, entès com una forma pensar que permet apassionar-se per les pròpies idees, però també a riure-se’n i a riure’s d’un mateix, és inviable a les xarxes socials.
Convé recordar, però, que la tecnologia no és neutral. Les xarxes socials no en són una excepció, i és que, quan entrem a una xarxa social, estem entrant a la casa privada d’algú que n’és el propietari. El funcionament de les xarxes socials es regula a través dels algoritmes elaborats pels propietaris de la xarxa, que es podrien orientar a donar més visibilitat als continguts verificats, a aquells que facin referències a fonts acadèmiques, que siguin respectuoses en les formes i que, en resum, fomentin el debat públic. Però, sense cap mena de sorpresa pel lector, els algoritmes es basen en els “m’agrada” (que obeeixen a l’emocionalitat, tal com la paraula m’agrada indica), donen més visibilitat als continguts polèmics (polaritzadors) i premien les interaccions (visualitzacions i comentaris).
La mesura en l’ànima o la virtut aristotèlica serien l’eina més adient a l’hora d’endinsar-se a les xarxes socials, però com ja hem vist més amunt, l’educació, avui en dia, no prima aquest tipus de saber que permetria a la societat prendre una distància prudencial respecte el debat viciat que es projecta a les xarxes. Aquesta tecnologia, doncs, no ha fet més que accentuar el que alguns autors ja mencionats van anticipar en veure l’adveniment de noves formes de tecnologia comunicativa, com la televisió. Al final, el debat públic a les xarxes socials acaba sent una ironia, ja que el debat és inexistent. Alguns mitjans i usuaris intenten, de bona fe, introduir un debat rigorós, amb unes certes normes que permetin, almenys, generar un marc on poder debatre, però la seva influència és irrisòria davant el soroll continu que es produeix. De fet, les petites comunitats a les xarxes socials en què s’estableix un debat saludable són increïblement enriquidores, però fins i tot aquells usuaris interessats a participar en aquests debats saludables els és complicat d’arribar-hi entre tant soroll. Cal ser molt autoconscient i tenir energia per trobar el debat enriquidor de les xarxes. Hi ha qui diu que aquest excés de soroll és bo, que en un món amb tant soroll com l’actual, personatges com Adolf Hitler no serien possibles, ja que la seva veu quedaria diluïda entre moltes altres. Doncs bé, la realitat ens diu que la majoria de moviments polítics que han cristal·litzat a les xarxes socials són els extremistes i que si Hitler no hagués sigut possible a les xarxes socials, tampoc ho hauria pogut ser Martin Luther King i la seva reivindicació en favor del dret dels afroamericans, per exemple.
Una de les grans diferències respecte a la televisió, i en conseqüència respecte de les anàlisis fetes pels autors que s’han mencionat fins ara, és que les xarxes socials es vehiculen al telèfon mòbil que duem a la butxaca cada dia i a cada moment. Podem connectar-nos quan vulguem al “debat públic” de les xarxes socials. És normal invertir cinc o sis hores diàries a les xarxes socials? És possible reflexionar sense pausa? Sense un silenci autoimposat? Vivim en una societat extremament lligada al concepte de temps de forma nociva. En certa manera, els individus hem perdut la noció del temps justament per reduir “els temps” de la nostra vida; siguin per l’entrega de productes, les cues als supermercats, els descansos a la feina, l’espera davant la pàgina de l’ordinador i, fins i tot, per l’enamorament o els canvis socials. S’ha perdut l’art de l’avorriment. L’acceleració constant ens ha conduït, en part, a ser més propensos davant formes de consum informatiu (i d’entreteniment) que justament lliguin amb la forma que tenim de viure. Si el més important és optimitzar els 10 minuts de trajecte amb Metro que un individu pot tenir fins a la feina, és més normal que consulti el timeline de Twitter, que no pas llegeixi un llibre. Necessitem començar i acabar les nostres activitats. Aquesta hiperactivitat informativa i la disposició d’infinits canals ha eliminat, a grans trets, els referents comuns que, anys enrere, permetien que hi hagués un debat intergeneracional. Les xarxes socials condueixen indefectiblement cap a un aïllament de l’entorn més immediat (família, escola, amistats…). Les institucions que regulaven la vida de les persones perden, a poc a poc, el seu pes. El gregarisme individualista que inevitablement generen les xarxes socials provoca una sensació d’aïllament difícil d’obviar (especialment en els sectors de població més jove que ja han crescut amb les xarxes socials com a forma principal d’interacció social) i que no fa més que accentuar la necessitat de pertinença a un grup.
Estem, doncs, avançant cap a una societat desconnectada de la realitat, altament polaritzada, incapaç de prendre distància per racionalitzar el debat públic, amb més capacitat que mai per queixar-se i expressar el seu malestar i que té, com mai, la sensació que no es produeixen canvis. Si el debat públic s’acaba transformat en un “nosaltres” i “ells”, les transformacions socials no són possibles, ja que quan allò que està amenaçat és l’ordre moral que t’envolta, la predisposició autoritària dels humans es dispara. I avancem cap allà. No hi haurà debat polític, perquè no caldrà debatre res. Només hi haurà lluita. Mai hem sigut tan vulnerables davant d’una tecnologia i, per tant, mai hem tingut una major sensació d’haver-nos de reafirmar davant d’un món que a través de la pantalla del mòbil és incert i feréstec. La pulsió autoritària existeix i es troba en un moment capaç de seduir a les ments més resistents. De la mateixa manera que Postman ens assegurava que amb la televisió estem plaentment entretinguts sense la necessitat de prestar massa atenció a allò que realment té un impacte en les nostres vides, amb les xarxes socials i el trencament dels consensos socials, estem plaentment autoreafirmats. Postman començava el seu llibre Amusing ourselves to death dient: “aquest llibre tracta la possibilitat que fos Huxley, i no Orwell, qui tingués raó”. Doncs bé, aquest text tracta de la possibilitat que fossin tots dos, Huxley i Orwell, qui tinguessin raó. Ja no és que l’opinió pública sigui manipulada per un líder fort (un Gran Germà) o que estigui plaentment entretinguda, sinó que la mateixa opinió pública exigeix l’aparició d’un líder fort, perquè només així se sent reconfortada.
La vulnerabilitat de l’ésser humà condueix, inevitablement, a la necessitat de simplicitat. Un procés invers al de la Il·lustració; lluny de voler expandir les possibilitats que té l’home per ampliar el seu coneixement i arribar a la majoria d‘edat, la raó es converteix, amb les xarxes socials, en un destorb a l’hora d’autoafirmar-se. No ens ha d’estranyar, doncs, que la propietat que més es valora avui en dia sigui la lleialtat. En tots els àmbits. Empresarial, acadèmic, familiar i, sobretot, polític. I és especialment preocupant aquest últim, ja que si el garant de la democràcia liberal davant la pulsió autoritària són les institucions públiques que la legitimen, la seva supervivència és impossible si la classe política no es regeix sota el concepte de meritocràcia i ho fa, en canvi, sota el de lleialtat. I tornem aquí al concepte de bildung. El gran sociòleg alemany Max Weber va expressar de la següent manera quines han de ser les característiques essencials d’un bon polític (passió, sentit de la responsabilitat i mesura (Augenmass)):
“La passió no converteix a l’home en polític si no està al servei d’una “causa” i no fa de la responsabilitat amb aquesta causa l’estrella que orienti l’acció. Per a això es necessita (i aquesta és la qualitat psicològica decisiva pel polític) mesura, capacitat per deixar que la realitat actuï sobre un mateix sense perdre la tranquil·litat, és a dir, per guardar la distància amb els homes i les coses”.
La classe política s’ha vist impregnada per la lògica de les xarxes socials i, per tant, és complicat esperar cap mena de canvi significatiu per part seva que rectifiqui aquesta situació. Els governants, en la seva àmplia majoria, no són capaços de prendre distància i governar, en el sentit més bàsic de la paraula, perquè la mesura és una qualitat que en política ha passat a estar mal vista; ull viu, tant pels mateixos partits polítics com per l’opinió pública. És un cercle viciós. La sensació, ja fa anys, és que la classe política només desitja el poder en negatiu, és a dir, no per transformar la societat, sinó per evitar que l’altre (de nou la partició “nosaltres/ells”) el tingui. I això produeix una paradoxa angoixant: d’una societat extremadament vigilant (gràcies a les xarxes socials), amb més demandes i exigències minucioses que mai, els representants polítics que en surten escollits no donen, ni poden, donar resposta als problemes, ja que les democràcies liberals altament polaritzades no poden generar grans consensos. A la llarga, la impossibilitat de generar consensos acaba amb una crisi de legitimitat de les institucions i, donat el context actual amb què es forma l’opinió pública, el qüestionament de la democràcia liberal que ja es produeix ara arreu del món, anirà a més.
Convé recordar que en una societat que no funciona bé, sovint, l’aparició de noves idees acostuma a ser l’element clau per renovar les institucions, revisar consensos, i, a la llarga, millorar-ne les deficiències. Però la societat actual, amb el monopoli de les xarxes socials a l’hora de formar l’opinió pública, no permet el debat de les idees sinó de les emocions. Com ja s’ha comentat abans, les xarxes socials no són un canal propici per a la formació d’idees. I tornem al mateix, quina és la forma de veritat que fomenten les xarxes socials? Una de molt perillosa: la que es crea cada individu amb la forma que vulgui. La subversió de l’ordre democràtic liberal per règims autoritaris no serà forçosament violenta; els grans moviments polítics polaritzadors no exigeixen als seus seguidors una gran violència, com en l’època del comunisme o el feixisme, per sustentar una Gran Mentida. Ara, els seguidors o fidels, només cal que dediquin un temps a involucrar-se i difondre una realitat alternativa, fictícia, a través de les xarxes socials. En el cas d’Hongria, per exemple, el partit al govern, Fidesz, no va requerir cap revolució violenta per arribar al poder, ni per subvertir la Constitució, ni per aprovar una llei que impedia als periodistes criticar al govern durant la pandèmia sota penes de presó, ni per apoderar-se dels mitjans públics, ni per enriquir-se, tal com demostren diversos articles publicats per Reuters, Financial Times i altres mitjans.
A diferència d’altres èpoques en què el totalitarisme va arribar al poder, ara, amb les xarxes socials, sempre existeix la possibilitat de crear nous enemics irreals. No hi ha la necessitat de preocupar-se pels fets, ja que la veritat, tal com s’ha expressat anteriorment, és, avui en dia, relativa; relativa a allò que tranquil·litza l’ànima de l’individu polaritzat per les xarxes socials.
El gran problema i, alhora, un dels fets que diferència les xarxes socials respecte de les altres grans revolucions comunicacionals és que és un canal sense control que no ha de rendir comptes a cap òrgan institucional pertanyent a la democràcia liberal (com per exemple fan els mitjans tradicionals amb el CAC a Catalunya). A vegades el control que fan les democràcies dels mitjans tradicionals és massa tou, però hi és. En qualsevol cas, les xarxes socials són un canal que escapa del control democràtic i, en conseqüència, de la lògica del debat que s’hauria d’establir a les democràcies liberals. Jürgen Habermas escrivia als anys setanta que els mitjans de comunicació tenien una gran potencialitat i podien ser un gran aliat de les democràcies liberals a l’hora de generar l’ètica del discurs. No hi ha cap dubte de les potencialitats que tenen les xarxes socials, com es va veure, per exemple, a l’atemptat de Barcelona de l’any 2017 i l’ús que en van fer els Mossos d’Esquadra per informar a la població. Però els efectes positius que es puguin produir a les xarxes socials són molt puntuals i, casualment, es produeixen quan en fan ús les institucions públiques. En resum, doncs, les xarxes socials no podran ser un aliat de les democràcies liberals, tal com ho projectava Habermas, si escapen d’un control mínim per part de les mateixes democràcies. No serà possible un debat públic sense establir unes regles mínimes de joc. Encara que aquesta tria pugui ser dolorosa i es pugui arribar a interpretar, de manera errònia, com una limitació de la llibertat d’expressió; cal posar en valor el fet d’expressar l’opinió i entendre que la llibertat d’opinió no pot ser a cost zero. Sense aquestes limitacions, els fets seguiran diluïts en un oceà d’opinions i seguirà sent impossible identificar una veritat factual, sense la qual no és possible arribar als grans concensos socials que ens permeten viure en societats diverses i que aspirin al progrés, ja no només econòmic, sinó d’autorealització de l’ésser humà en llibertat i no sota un règim autoritari.
En resum a tot el que s’ha dit, el monopoli comunicatiu de les xarxes socials en el futur farà augmentar la pulsió i predisposició autoritària de l’ésser humà, relegarà el saber formatiu (bildung) a la categoria de folklore i reduirà el pes que tenen les institucions (com la família o l’escola, per exemple) en el desenvolupament de la vida de l’ésser humà a favor d’un aïllament voluntari provocat per la pèrdua de referents comuns i la sobreestimulació informativa de les xarxes socials. Tot plegat conduirà a la construcció d’un nou home més fàcil de manipular tot i viure irritat i esgarriat, o justament gràcies a això. I, per tant, no podem esperar que sigui la classe política qui pugui capgirar aquesta situació.
